Què fan els 1.200 milions d’usuaris de Whatsapp quan cau? D’entrada passar per totes les fases del dol: negació (no em pot estar passant això ara!), ira (per què a mi?), negociació (faré qualsevol cosa, me’l desintal·lo i me’l torno a instal·lar), depressió (no puc viure sense, la meva família i els meus amics ja no hi són) i acceptació (havia de passar, en sóc massa depenent, em passo a Telegram).
Tot això dura unes hores, que normalment solen coincidir amb les hores que el servei està tombat. Pels que tenim Twitter (Nostresenyó no vulgui que caiguin mai alhora) les fases del dol passen més lleugeres. Passem de la negació inicial a la ira sense solució de continuïtat mentre aboquem a Twitter el nostre desconhort, passant a la negociació i a la depressió quan veiem que no som sols. Twitter és la finestra que mirem quan marxa la llum i veiem que tot el carrer està a les fosques poc abans d’exclamar: “és d’ells”. L’acceptació arriba quan de manera resignada tornem a als SMS —allò que fan servir bancs i aerolínies per enviar-nos codis— per dir a parents, coneguts i saludats que Whatsapp no va, que si volen alguna cosa ens poden enviar un SMS. Benvinguts al 2008.
La darrera fallada de Whatsapp de fa deu dies podria ser allò que de manera col·loquial en diem un problema del primer món si no fos perquè no és cert. La fallada va ser global i va afectar principalment Europa, Asia i Amèrica però va tenir un impacte especial a països com la Índia i Brasil, on el servei de missatgeria té una gran penetració. Brasil és un dels països del món amb més creixement a les xarxes socials: dels 200 milions d’usuaris de Brasil, més de la meitat té Whatsapp i és l’aplicació més utilitzada per davant de Facebook. Amb uns cost per SMS fins a 55 cops superior al nostre (en reais pre-Whatsapp), la major part de Brasilers mai no n’ha enviat un. El New York Times ha qualificat Brasil com “la capital universal dels mitjans socials”.
I la Índia és el mercat més gran de Whatsapp amb 200 milions d’usuaris, també per davant de Facebook. Els pocs recursos que necessita l’aplicació en termes de velocitat de connexió i potència de terminal el fan ideal per a un mercat com l’indi. Els diversos serveis de pagament de tercers accessibles des de l’aplicació la converteixen en una eina imprescindible per al desenvolupament empresarial en zones rurals. Per aquest anys Whatsapp ha anunciat els pagaments des de l’aplicació sense necessitat de terceres aplicacions.
A ambdós països una gran quantitat de negocis, des de gimnasos i salons de bellesa fins a grans cadenes de supermercats, i també el mercat de segona mà passen per Whatsapp. La confiança en la missatgeria privada fa que un 98% dels missatges publicitaris de Whatsapp es llegeixin mentre que en correu electrònic aquesta xifra volta el 20%. Fins que cau. Benvinguts al 2017.
Si ens hi fixem bé ens n’adonarem que el desenvolupament humà està lligat inexorablement a les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). La primera gran eina TIC de la que vam disposar naixia 4.000 anys aC a Mesopotàmia i ens feia passar de la prehistòria a la història: la tauleta d’argila i l’escriptura cuneiforme. Els sumeris la feien servir per escriure préstecs, registre de propietats, testaments i lleis. El gran mèrit no va ser només el trobar un sistema eficient de registre i comunicació de coneixement sinó un sistema d’emmagatzematge i recuperació de la informació. El notari reial havia de ser capaç de trobar un testament escrit feia 30 anys en un arxiu ple de milers de tauletes d’argila.
El que diferencia la prehistòria de la història és doncs la capacitat de registrar i transmetre dades de manera eficient. En les societats històriques les tecnologies de la informació i la comunicació són una conseqüència derivada d’altres tecnologies que les superen en importància. Penseu en la importància pel que fa al desenvolupament econòmic al 1450 de la Bíblia de Gutenberg envers l’arada o el molí. La prehistòria i la història són nivells de desenvolupament i no temps històrics. El professor de Filosofia i Ètica de la Informació d’Oxford Luciano Floridi ho explica molt bé: “Prehistòria i història funcionen com a adverbis: ens diuen com viu la gent, no quan i on”.
La diferència entre la prehistòria i la història és la capacitat de registrar i transmetre dades de manera eficient. Benvinguts a la hiperhistòria.
En canvi la nostra és una societat hiperhistòrica. En les societats hiperhistòriques les tecnologies de la informació i la comunicació superen en importància totes les altres tecnologies. La resta de tecnologies depenen de les TIC i el recurs fonamental en aquestes societats és la informació. La demostració que vivim en la hiperhistòria és que un 70% de les feines actuals estan relacionades amb la informació.
I bona part de la nostra hiperhistòria l’expliquem en els mitjans socials com Whatsapp. Mai tant com ara tantes persones havíem escrit tant de nosaltres mateixes i dela realitat que ens envolta, tant en xarxes socials obertes com en aplicacions de missatgeria privada. Si les pel·lícules de cinema són autèntics llibres d’història del segle XX, els bilions de converses de Whatsapp, tuits, instagrams i actualitzacions de Facebook ho són de la hiperhistòria del segle XXI. Els arqueòlegs digitals del futur tindran molta feina a desencriptar converses, a processar-les però sobretot a entendre’ns. Però això és una altra hiperhistòria.
