Els que ens pensàvem que el futur era el 2000 —amb els seus vespinos voladors i vestits d’alumini— només vam errar de 20 anys; resulta que és ara, ha arribat de cop i mal repartit, com sempre. Les prediccions sobre les crisis de futur són això, prediccions, i acostuma a passar que només ens n’endevinem les conseqüències un cop ja han passat. És aquella dita danesa popularitzada per Niels Bohr de que “les prediccions són molt difícils de fer especialment si són sobre el futur”.
La crisi actual en això no és diferent. I com en les altres també ens ha agafat amb les estructures de futur a mig fer; els robots, la realitat virtual, els vespinos voladors i la renda bàsica universal encara no estan a punt.
El Fòrum Econòmic Mundial (WEF) publicava l’any 2 abans Covid el seu informe sobre el futur de la feina. Els titulars destacats eren 1) que La IA i la robotització podrien crear fins a 58 milions de llocs de feina abans del 2022 i 2) que pel 2025 la feina que faran les màquines superarà per primer cop la feta pels humans. El detall del balanç d’aquesta nova onada de destrucció creativa que hem convingut en anomenar “4ª Revolució Industrial” seria de 133 milions de llocs de feina creats per 75 milions de destruïts.
Pel que fa als perfils més i menys demandats en diferents sectors, el WEF destacava l’increment de la demanda d’analistes i científics de dades, desenvolupadors d’aplicacions, especialistes en mitjans socials, executius de vendes, gestors d’innovació, atenció al client i en general qualsevol feina que requereixi d’“habilitats humanes”. A la part baixa de la demanda hi situava les feines repetitives i mecàniques de poc valor humà afegit.
Les prediccions del WEF són coherents amb les dades de demanda d’ocupació i de salaris de les classes mitjanes als EUA i a Europa. Els primers estudis empírics sobre el tema són de David Autor, Lawrence Katz i Melissa Kearney al 2006, i constaten la caiguda de la demanda de feines de qualificació mitjana mentre n’augmenta la de les altament qualificades i de les no qualificades. El fenòmen s’explica per l’impacte de tecnologies digitals, que augmenten les capacitats d’aquells que fan feines creatives i de presa de decisions, però tendeixen a substituir i a fer obsoletes les dels que fan feines repetitives; el gerent de l’empresa veu les seves capacitats augmentades amb l’ajut dels algorismes i la IA mentre que un sistema de comptabilitat al núvol substitueix el comptable.
En canvi, les feines repetitives però que són manuals, les que tracten amb humans i les que requereixen d’una constant adaptació a l’entorn —manyans, perruquers, jardiners, cuidadors, personal sanitari o bombers— no es veuen afectades directament per les tecnologies digitals: les màquines i els algorismes no els prenen la feina però en pateixen les conseqüències indirectament perquè han de competir amb els treballadors de qualificació mitjana desplaçats per la tecnologia; amb el comptable que es reinventa. Maarten Goos i Alan Manning van encunyar el concepte de “polarització de les feines” per referir-se a aquest fenomen.
I enmig d’aquest escenari de “corriment sísmic en la manera en què els humans treballem al costat de màquines i algorismes” (paraules del WEF) ens arriba el futur amb el que ningú comptava (tret del Bill Gates i del Dr. Salvador Macip). He fet una cerca ràpida pels termes “virus”, “pandèmia” o “epidèmia global” als articles acadèmics dels autors citats, als diferents informes sobre el futur de la feina del WEF i als llibres de teconomia del meu Kindle i res, no hi surt. La Covid-19 ha convertit un cop més totes les prediccions en literatura alhora que ha (de)mostrat al món els (d)efectes de la polarització de les feines de la manera més cruel possible.
Les organitzacions, dirigents i governs que han utilitzat millor la tecnologia —dades massives, testos, geolocalització, seguiment de contactes, IA— han pogut prendre decisions més entenimentades i en una frase prou inicial de la pandèmia com per que es tradueixi en vides humanes. Això inclou perillosament els governs que han utilitzat tecnologies intrusives que no respecten drets individuals ni col·lectius dels seus ciutadans. Els estats que no han utilitzat les tecnologies adequades o que bo i tenint-les han apel·lat a forces superiors —nacionals a Espanya i els EUA, econòmiques al Regne Unit o divines al Brasil— encapçalen avui el rànquing de contagis.
Els treballadors que fan feines repetitives però que requereixen d’una constant adaptació a l’entorn són els que han mantingut l’economia de campanya.
I de la mateixa manera que la Covid-19 ha posat el focus en el pol de l’ocupació altament qualificad, el de les classes dirigents que haurien de prendre millors decisions amb l’ajut de la tecnologia, també l’ha posat en el pol contrari. Els treballadors la banda de les feines poc qualificades, les que malgrat ser repetitives sempre són diferents perquè requereixen d’una constant adaptació a l’entorn: manyans, perruquers, jardiners, cuidadors, personal sanitari o bombers. Són aquests treballadors els que sempre han estat en la primera línia de front i els que han permès mantenir l’economia de campanya en marxa. Han fet sempre el que tocava amb la poca tecnologia que tenien a disposició, sovint malgrat les decisions d’unes classes dirigents que han apel·lat massa cops a forces superiors. Al dC tocarà revisar a quina banda apliquem el terme de poc qualificat.
“Siempre me ha interesado esa jerga que emplean los rastas.
Hablan de batallas que no puedes encontrar en los mapas.
Es el rock de la linea del frente,
que se note que estás presente“.
Extracte de “La linea del frente” del grup basc Kortatu. Era cert quan ho cantàven l’any 34 abans Covid i ho continua essent en la nova anormalitat de dC.
