No tenim el hoverboard del Marty McFly de Retorn al Futur, ni hem colonitzat Mart però tenim iPhones. Apple va llençar un 29 de juny de fa 10 anys la primera versió del seu telèfon. Mig any abans Steve Jobs pujava a l’escenari per anunciar “tres productes revolucionaris en el seu sector: un nou iPod amb pantalla, un telèfon mòbil revolucionari i un innovador dispositiu de comunicació per internet” per afegir que “no són tres dispositius diferents si no un de sol, i en diem iPhone”.

Apple va presentar un dispositiu que permetia escoltar música, veure una pel·lícula, llegir el correu electrònic, navegar per la web i a més trucar per telèfon. Els seus primers anuncis per televisió enumerant les característiques per aquest ordre eren tota una declaració d’intencions: el dispositiu no era la darrera iteració del telèfon si no que era la darrera iteració de l’ordinador, ordinador mòbil.

L’aparició de l’iPhone va agafar amb el pas canviat els líders del sector. Blackberry deia que cap professional no renunciaria al teclat físic, Microsoft veia impossible que algú es gastés 500$ en un telèfon mòbil i Nokia advertia Apple que el negoci dels mòbils era molt diferent del dels ordinadors. Al final va resultar que el teclat físic no era tan important i que els consumidors potser no estan disposats a pagar 500$ per un mòbil però sí per un ordinador de butxaca.

L’iPhone va revolucionar el sector des d’un punt de vista tecnològic, però no només. Apple té experiència en transformar les revolucions tecnològiques en socials com va demostrar el 1984 amb el Macintosh creant la indústria de la informàtica en personal i el 2001 amb l’iPod canviant no només els hàbits de consum de música si no la indústria musical sencera.

I això va tornar a passar amb l’iPhone. De sobte milions d’usuaris que mai no havien pagat pel Windows del seu ordinador, compraven aplicacions a 1,99€, una indústria que mou actualment 100 mil milions de dòlars; molta gent gran va tenir el seu primer correu electrònic al mòbil; una aplicació com Whatsapp feia obsolet el model de negoci dels SMS; amb Google a la butxaca morien les apostes de cafè; els escrits desapareixien de les portes dels vàters públics i ja no ens estranya veure vídeos en vertical. En molts casos ja no fem distinció entre el mòbil i nosaltres i diem “tinc poca bateria” o “no tinc cobertura” com si fóssim una sola entitat. A la piràmide de necessitats de Maslow hi hem afegit per sota el WiFi i la bateria.

Consultem el mòbil 150 vegades de mitjana en un dia, i ens hi passem 2 hores i 51 minuts fent-lo servir. Tot plegat surt que en una vida li dedicarem 5 anys i 4 mesos al mòbil, encara per sota els 7 anys i 8 mesos que dediquem a mirar la tele però per sobre els 3 anys i 5 mesos que dediquem a menjar, i si la veure la televisió i menjar són cultura també ho és tot allò que fem amb el mòbil.