L’equació sembla clara: com més informació millors decisions. Això que valdria pel lema d’un diari, pel d’una campanya electoral o pel de la lluita contra una pandèmia, només és cert si parlem d’un volum d’informació a escala humana. L’equació deixa de ser vàlida quan aquesta informació ens veiem obligats a mesurar-la en zettabytes (un 1 seguit de 21 zeros), s’incrementa de manera exponencial amb el temps i ens arriba desestructurada i de les fonts més diverses. És com la mecànica de Newton, que ens va molt bé a velocitats humanes però deixa de ser vàlida quan ens movem a velocitats properes a la llum.
La informació és una cosa estranya, tant que no vam entendre bé el que era fins l’any 1948, quan Claude Shannon, un jove enginyer de Bell Labs de Nova York, es va preguntar per la quantitat d’informació que circulava pels cables de telefonia de la seva empresa. A Bell Labs sabien els metres de cable, el nombre de centraletes, les trucades per dia i el consum elèctric de la seva xarxa però ignoraven la quantitat d’informació que hi circulava. Shannon va crear el concepte d’entropia de la informació, que mesura la incertesa que un missatge redueix; com més informació conté un missatge menys incertesa té qui el rep. Va proposar la paraula bit (Binary digIT) com a unitat de mesura de la informació.
En el panorama pandèmic actual la teoria de la informació de Shannon és més necessària que mai i té la mateixa validesa pels 44 zettabytes d’informació que generarem aquest 2020 —40 vegades més bytes que estrelles té l’univers observable— que per a les converses de les xarxes telefòniques de 1948.
En un escenari de pandèmia informacional, més informació no és garantia de millor decisions.
Així, podríem pensar que com més quantitat d’informació disposem sobre la pandèmia menys incertesa tenim, però tothom que estigui connectat a mitjans de comunicació i xarxes socials avui (tothom) sap que això no és cert. Ho seria en un entorn newtonià de la informació. En un entorn on la informació és virtualment infinita l’aproximació útil és la relativista; no hi ha un espai-temps informacional universal, depén de l’observador i del seu sistema de referència.
Hi ha una dificultat afegida al volum d’informació en la seva qualitat. En aquesta crisi tothom amaga dades. Des del silenci inicial de la Xina fins a les dades resultants de les males gestions dels governs com català, italià, espanyol, britànic, nord-americà, indi o brasiler per mencionar-ne alguns. Les dades massives virtualment infinites que genera la Covid-19 fan que observadors que prenen decisions radicalment diferents a causa dels seus sistemes de referència, les puguin justificar en base a l’elecció interessada d’informació. La informació que no interessa s’oculta paradoxalment amb més informació. En aquest escenari de pandèmia informacional, més informació no és garantia de millor decisions sinó de més incertesa.
