“Què és la realitat” és una pregunta que fa dies que ens fem. “No sembla real” diem sovint amb tot el que té relació amb la pandèmia global. I potser no ho sembla perquè no ho és.
La realitat de cadascú és personal i intransferible, està condicionada pels mitjans de comunicació i manipulada pels algorismes (manipulació en el sentit literal i en el pervers).
Però d’ençà que tenim mòbils que tots som el nostre propi mitjà. I si donem per fet que les paraules mitjà i tecnologia són intercanviables —la tele és un mitjà o una tecnologia? El diari? Twitter? Zoom?—, nosaltres també som tecnologia, algorismes biològics i també condicionem i manipulem la realitat.
Els conceptes de realitat, tecnologia i persones ens porten irremeiablement a la hipòtesi de la simulació del filòsof suec d’Oxford Nick Bostrom. Bostrom diu que si la potència dels ordinadors creix de manera exponencial, en un futur proper seran capaços de fer simulacions indistingibles de la realitat a un cost negligible. Si donem això per bo, allò més probable és que el que percebem com a real sigui en realitat una simulació d’ordinador. La probabilitat que el nostre univers sigui el físic és pràcticament zero.
Al futur se’n faran (fan) milions, moltes més que partides als Simms ara, i seran (són) tan perfectes que fins i tot els seus habitants simulats seran (som) capaços de fer-hi simulacions. I seran (són) tan reals que fins i tot els seus habitants es podran (ens podem) preguntar si viuen (vivim) en una simulació.
I si la nostra realitat és una simulació vol dir que és hackejable. Amb aquest esperit va nèixer al Maresme la[ Hackaton Covid-19 ], un esdeveniment en xarxa que des divendres 1 de maig i fins ahir ha congregat virtualment talent i imaginació per a fer les coses de manera diferent a partir d’ara, per a hackejar la simulació en què vivim. Equips de programadors, dissenyadors, enginyers, professionals de la salut, científics i emprenedors han hackejat aspectes de la nostra realitat com la sanitat, la cultura, el comerç, les ciutats, la restauració i la moda.
Hi hem vist hacks com el que proposa un format d’esdeveniment cultural itinerant co-programat i sostenible que requereix molt pocs recursos; una plataforma en línia per a portar el control de la salut pròpia, la de familiars i la d’amics; una aplicació que connecta veïns amb botigues del seu voltant; un joc on els reptes no són virtuals sinó de col·laboració social; o un sistema de guixetes per a petits comerços per evitar el contacte al moment de recollir la comanda.
Al final, repensar el futur no es res més que fer una simulació dins d’una simulació, portar-la a la pràctica és executar-la i que tingui èxit és que aquesta simulació hackegi la realitat substituint-la per una de nova. Ben aviat a les vostres realitats.
