La Lil Miquela (@lilmiquela) és una influencer d’Instagram com moltes d’altres. Té 19 anys, és de Downey, California, va obrir el seu compte el 2016 i és tota una celebritat. Té més d’un milió dos-cents mil fans que segueixen les seves recomanacions de moda, música, viatges i estil de vida en general.
Fotos amb amigues, passejant, a festivals de música, fent-se un tatuatge, a portades de revistes, a la platja, recomanant una llista d’Spotify o sumant-se a una causa solidària. Plans americans, de mig cos, selfies, primers plans i plans de detall. Sempre amb roba de marca, recomanant algun producte o activitat. Diesel, Proenza Schouler, Coach, Balenciaga o OUAI són algunes de les marques que confien a la Lil Miquela la promoció dels seus productes.

En termes de màrqueting el seu perfil és la perfecció; en termes de cànons de bellesa, ho és el seu físic. Amb la seva cara pigada, nas arremangat, ulls marrons i llavis molsuts —amb un pentinat a mig camí entre Amélie i la princesa Leia— sembla més un personatge d’animé en una partida de Grand Theft Auto que una noia real a Califòrnia. Dit en altres paraules: de tant perfecta com és, no sembla humana.

I no n’és. En una foto que va penjar a l’abril, la Lil Miquela va confessar-ho. Explicava desconsolada que els seus creadors li havien dit que era una maniquí generada per ordinador i que les sospites que els seus seguidors expressaven en els comentaris de les fotos eren certes. La model és una més en una tendència emergent de models generades per ordinador.

Els seus creadors són l’empresa Brud, un grup —es defineixen així— de Los Angeles especialitzat en resolució de problemes, robòtica, intel·ligència artificial i les seves aplicacions a l’empresa. Darrera el “grup” Brud hi ha empreses de capital risc com Sequoia Capital, BoxGroup i SV Angel (Sequoia ha finançat Apple, Google, Linkedin, YouTube o Airbnb entre d’altres).

Tot i que Brud no comenta sobre els ingressos que la feina comercial de la Lil Miquela els reporta, sí que se sap de marques que han pagat pels seus serveis. I això porta a un debat ètic i fins i tot filosòfic. Les models generades per ordinador, ho han de dir? És ètic cantar les excel·lències d’una peça de roba que no t’has posat mai? Si tot és una creació ex-novo, on acaba la publicitat i on comença l’art?

L’any 1998 el músic Damon Albarn (Blur) i el dibuixant de còmics Jamie Hewlett van crear el grup virtual de música Gorillaz. La música era real però els músics que apareixien als videoclips i a les entrevistes eren personatges de còmic. En una entrevista a Wired en Hewlett deia: “Si preteneu ser algú que no sou —que és en el que consisteix ser una estrella de rock— llavors, per què no inventar personatges falsos i fer que ho facin tot per tu?”. El seu àlbum de debut va vendre més de sis milions de còpies, reals. Instagram encara trigaria dotze anys a arribar.