Vam connectar la feina a internet als 90, les relacions personals els 2000, i aquesta dècada hi hem connectat els nostres patrons conductuals. Els assistents de veu, els GPS i la internet de les coses hi han connectat cotxe i casa, i amb l’arribada dels FitBit, Apple Watch i altres vestibles (Amazon s’hi ha apuntat aquesta setmana amb unes ulleres amb Alexa) hi hem connectat també les nostres dades biomètriques i constants vitals. Quan no hi som també hi som; rellotges intel·ligents, polseres d’activitat i termòstats intel·ligents monitoren les nostres hores de son. No ens desconnectem ni quan dormim.

Però tot això que fa uns anys ens hagués sonat a una distopia tecno-orwelliana podria quedar obsolet la propera dècada si es compleix la visió d’Elon Musk (una més). Al Juliol, Musk va mostrar en públic el resultat del més secret dels seus projectes: Neuralink, una empresa que desenvolupa interfícies cervell-ordinador per a que puguem ampliar la nostra intel·ligència amb la dels ordinadors. El 2006, Matthew Nagle, afectat de paràlisi medul·lar, va rebre un implant cerebral que li permetia controlar un ordinador, la televisió i un braç robòtic. En una sèrie d’experiments a la Universitat de Brown, Nagle va ser capaç d’obrir el correu-e, canviar de canal, moure el braç robòtic, obrir i tancar la mà i fins i tot jugar a Pong amb l’ordinador.

L’actual tecnologia de Neuralink és prou més avançada que la de la Universitat de Brown així com ho també és la visió de Musk de que els humans puguem “aconseguir una simbiosi amb la intel·ligència artificial”. Segons Musk, de no fer-ho, fins i tot en el millor dels escenaris, la nostra intel·ligència estaria condemnada a la irrellevància enfront les altes capacitats de la intel·ligència artificial. A la presentació dels avenços de Neuralink se li va escapar (o no) que amb la seva tecnologia un mico ja havia estat capaç de controlar un ordinador amb el seu cervell.

Ciència ficció? Tanta com si ens haguessin dit fa deu anys que en trescar per la muntanya, fer piscines o en dormir estaríem connectats a internet. O que governs i agències de seguretat tindrien accés a les comunicacions electròniques de qualsevol persona del món.

Però tornem a les inevitables interfíces cervell-ordinador. Sempre que hi penso em ve al cap la frase “Prima di agire assicuratevi che il cervello sia collegato”, que traduit vol dir “abans d’actuar assegureu-vos que el cervell estigui connectat”. La sol dir el meu sogre, un enginyer italià i un home savi, especialment en dues situacions: quan veu que algun dels seus néts no es comporta com toca i quan surt Trump a la televisió (Berlusconi fa uns anys).

Trump i Berlusconi són personatges que tenen en comú que teòricament han arribat on són per tenir el cervell ben connectat. També tenen en comú que quan es connecten a mitjans electrònics —el primer a Twitter i el segon a la televisió— aquesta connexió afecta a la del seu cervell. Ho veiem en Trump aquests dies amb les seves reaccions al seu procés d’impeachment, en els polítics de casa nostra que han d’esborrar tuits fets en calent i en Berlusconi no ho sé perquè no miro la tele. (Recordatori: politwoops.eu guarda els tuits esborrats de tots els polítics europeus).

Però en certa manera tots som Trump. Els alumnes —la majoria— que prenen apunts amb el portàtil a les meves classes a la facultat, són capaços de transcriure mecànicament tot el que dic a costa de desconnectar el seu cervell i connectar-lo al mitjà electrònic que tenen al davant, sense cap esforç de comprensió ni de síntesi. Escriure en un paper requereix d’un esforç cognitiu superior que involucra diferents parts del cervell i requereix entendre el que s’escolta i reelaborar-ho en paraules pròpies. El resultat és un millor aprenentatge.

L’altra desconnexió que els meus alumnes han fet és la de la fisicalitat de la lectura. Diversos estudis demostren que quan llegim, el nostre cervell enregistra tota la informació —el text— però també informació sobre la informació —metainformació— que adquirim de manera inconscient. Si un paràgraf ens interessa, el cervell no només registra el text en sí, sinó la posició que ocupa en l’espai respecte a les vuit cantonades del llibre obert i la posició que ocupa en el temps, mitjançant el registre del pes de les pàgines a dreta o esquerra de la mà. En els formats electrònics —mòbils, lectors, tauletes o pantalles d’ordinador— aquesta metainformació senzillament no existeix.

I l’altra gran desconnexió dels cervells dels meus alumnes és amb els cervells de les generacions anteriors. L’escriptura, i en general qualsevol sistema de registre de la informació, serveix per a transmetre els coneixements d’una generació a les següents; una màquina del temps que ens permet alhora projectar-nos al futur i viatjar al passat, un connector intergeneracional de cervells. Les generacions de joves actuals s’han desconnectat de les generacions anteriors de creadors de continguts; són les primeres generacions en consumir majoritàriament continguts creats pels seus contemporanis.

Connectar-se a nous mitjans no surt de franc. Cada nova connexió porta associat el cost de traspassar part de les nostres capacitats, del nostre coneixement i de la nostra visió del món al nou mitjà. A la intel·ligència artificial de Google li ensenyem què ens interessa; a les d’Uber i de Waze com conduïm els humans; a les de Facebook i Instagram què ens agrada; i ala de Twitter què ens motiva. Caldrà que quan arribi l’hora de connectar-nos a una IA “abans d’actuar ens assegurem de tenir el cervell ben connectat”. Dit això, friso per descarregar-me el paquet d’arts marcials i dir allò de Keanu Reeves a Matrix de “I know Kung Fu”.