L’altre dia li preguntaven al cofundador de Google, Sergei Brin, què passaria quan els ordinadors passessin de l’actual mode predictiu al mode prescriptiu, és a dir, del mode en què responen a les nostres preguntes al mode en què ens diuen el què hem de fer.
En aital escenari, un sistema intel·ligent que tingués en compte el que mirem a les plataformes digitals, el que llegim en línia, els llibres del Kindle, la música que escoltem a Spotify, els ‘m’agrada’ d’Instagram i la declaració de renda, sabria on anirem de vacances i ens podria reservar avió i hotel en el moment en que l’oferta fos millor.
Seguim. Si el sistema fos prou intel·ligent com per decidir el millor moment per comprar avió i l’hotel, podríem pensar en estendre’l a la compra-venda de béns en general. Per exemple, podríem dissenyar un sistema de compra-venda d’accions d’acord amb el nostre interès i la situació econòmica mundial amb l’objectiu de maximitzar el benefici econòmic. És clar que un sistema capaç de treballar amb històrics de borsa i d’indicadors econòmics ho faria de manera més eficient que una persona, que té una experiència i memòria limitades.
Seguim. Un sistema així, capaç de decidir el que és bo per l’economia personal, es podria estendre també a tots els habitants del país i que decidís el que és bo a nivell macroeconòmic pel conjunt dels seus habitants. Aquest sistema tindria en compte la situació personal de cadascú, els històrics de les borses, de les polítiques econòmiques i dels conflictes globals per a poder prendre les millors decisions pel bé comú.
Seguim. El sistema intel·ligent podria pensar que a l’economia del país li ha anat bé sempre que llurs forces armades han intervingut militarment en algun punt del planeta En general, quan s’ha incrementat la despesa militar, el PIB ha pujat i les coses han anat millor per l’economia del país. El sistema també sap que Internet i els sistemes intel·ligents com ell mateix són fruit de la guerra freda i de generosos pressupostos militars.
La pregunta no és què volem que siguin els ordinadors, la pregunta és què volem ser nosaltres.
Un sistema així estaria en comunicació permanent amb el sistema d’intel·ligència militar, que l’informaria de les operacions previstes i dels resultats militars per a poder decidir així quines inversions fer. De la mateixa manera el sistema inversor podria suggerir al sistema militar actuacions bèl·liques amb l’objectiu de maximitzar els beneficis econòmics per al seu país.
Sergei Brin no va respondre tot això però sí que va apuntar que en un escenari així ens podríem preguntar perquè necessitem líders polítics si totes les decisions les pot prendre un ordinador, i que la pregunta no era aquesta si no que la pregunta era que què volem en realitat. A veure si al final no podrem donar la culpa a les màquines.
