Les dades són el nou petroli. La frase ha fet fortuna i té una càrrega semàntica molt més profunda de la que en principi podríem pensar. Si bé ens il·lustra com hem passat d’una economia basada en béns i serveis físics a digitals, el que m’interessa són les conseqüències que porta associades.

Si vostè està llegint aquestes línies al web de La Vanguardia, a la seva tauleta o al seu mòbil ja deu saber que el diari també l’està llegint a vostè. Cada clic, cada desplaçament, cada canvi de pàgina, cada pausa queden registrats als servidors del diari, que agregats amb els de la resta de lectors donaran informació molt valuosa a la direcció per a la seva presa de decisions. Si en canvi vostè el llegeix en paper amb el seu mòbil a la butxaca, és la seva companyia telefònica qui recull les dades del seu comportament. El seu mòbil està en permanent connexió amb la torre de telefonia més propera i la seva companyia telefònica sap si ara mateix està llegint aquest article a casa, a la feina, o al tren mentre es desplaça. Això se’n diu en argot tècnic Informació Personal Identificable (PII en l’acrònim anglès), autèntic petroli per a la intel·ligència artificial basada en l’aprenentatge màquina.

Segons un estudi d’AdWeek els consumidors passem més de 5 hores de mitjana al dia al nostre mòbil el que genera el 50,2% del trànsit en línia (font Statista). El 80% dels habitants del planeta viu en una zona de cobertura 3G o superior, 3.700 milions de persones tenen connexió a internet i hi ha més gent al món que té mòbil que no raspall de dents. En un dia generem entre tots un trilió de bytes (un 1 seguit de 18 zeros) i el ritme s’accelera amb la internet de les coses. D’aquestes dades —de procedència diversa, sense estructura fixa i en grans quantitats— en diem dades massives (big data).

Les dades massives, i seguint l’analogia amb el petroli, és el cru, que només pot explotar qui té els recursos adequats. Tenir dades no és important, el que compta és com les processem i què n’extraiem. L’analogia amb la indústria del petroli és massa evident: qui pot treure petroli de les dades són les grans potències globals, les MAGA+F (Microsoft, Amazon, Google, Apple i Facebook), els BATs xinesos (Baidu, Alibaba, Tencent) i els seus estats matriu, els EUA i la Xina. Tots aquests actors tenen la tecnologia, el coneixement i els pressupostos que calen per emprendre l’explotació de les dades que entre tots generem. Al mig hi ha Europa, sense tecnologia pròpia, sense cap de les grans empreses tecnològiques, amb un PIB de 15,3 bilions d’euros i amb un atractiu mercat de 512 milions de consumidors que generem el millor cru del món. L’analogia amb el colonialisme és també massa evident.