Els Jocs Olímpics de Barcelona van ser memorables per molts motius, també per ser els darrers abans de l’arribada de la web. A la generació dels que Cobi els sona a nom d’app de contactes els semblarà estrany que una tecnologia que sempre ha existit no hi fos també llavors. A Barcelona ’92 no es van poder comprar entrades a la web, no es van poder llegir tuits dels esportistes mentre desfilaven, no es van veure instagrams dels salts de trampolí amb la ciutat de fons, no es van poder veure els resums per YouTube, no es van veure Facebook Live de les festes a la Vila Olímpica i la gent no vam veure mems amb la foto de la infanta.
La gran fita digital de Barcelona ’92 va ser el sistema de comentaristes de ràdio i televisió que va desenvolupar IBM. Per primer cop a la història de l’esport un sistema informàtic proporcionava els resultats de les diferents seus en un temps màxim d’un segon, una eternitat pels estàndards actuals. Atlanta ’96 van ser els primers jocs de la web, Londres 2012 els primers jocs dels mitjans socials —Tim Berners-Lee, el creador de la web va participar en la cerimònia d’inauguració fent un tuit en directe—, i Rio 2016 els del vídeo en directe de Facebook Live, Snapchat i Periscope, i els de la prohibició del COI de fer-ne. I d’aquí a 25 anys com seran els jocs? Quina etiqueta digital portaran els del 2040?
Al 2040, digital haurà deixat de ser un adjectiu i farà la funció d’adverbi de temps. Als JJOO també hi competiran els bits.
Amb tota seguretat quan arribem al 2040 la paraula digital haurà deixat de tenir el sentit i funció actuals d’adjectiu qualificatiu —de tecnologia, cultura o nadiu— i farà la funció d’adverbi de temps; servirà per designar el període que ens ha tocat viure que és el que va més o menys de Barcelona ’92 a Tokyo 2020. Tot i que la història no és el millor mètode per predir el futur m’atreveixo a dir que si en 1.200 anys les disciplines olímpiques no han canviat en essència (l’estira la corda va ser olímpic de 1900 a 1920) tampoc no ho hauran fet pel 2040. Però que les disciplines no canviïn no vol dir que nosaltres —espectadors i atletes— no ho fem. Un escenari on allò digital sigui una dimensió més d’allò físic, o a l’inrevés, ens portarà a uns jocs on bits i àtoms competeixin els uns contra els altres individualment, en equips, per categories o barrejats. Sona a ciència ficció però això ja ha passat: el Deep Blue d’IBM va derrotar Kasparov el 1997 i enguany els e-sports omplen estadis d’espectadors que veuen avatars competir en un negoci global de 1.000 milions d’euros. Al 2040 només faltaran 10 anys per a què l’equip d’experts en robòtica de RoboCup s’enfronti a la selecció guanyadora del mundial de futbol, asseguren que al 2050 els robots guanyaran els campions del món. Citius, altius, fortius, digitalius.
