Les decisions que prenguem avui determinaran el nostre futur. De l’elecció dels algorismes que regeixen les nostres vides i de les seves decisions (que sovint no entenem ni sabem explicar) dependrà que tinguem una societat o altra, o fins i tot que tinguem societat.

Anant en cotxe des de Manhatan a Jones Beach (Nova York) crida l’atenció la poca alçada dels vells ponts de pedra que passen per sota les autovies. Els ponts són el llegat de la visió futurista de Robert Moses, el planificador urbà que a la dècada de 1920 va transformar la ciutat de Nova York adaptant-la a l’era del motor. Avui, milions de persones passen pels parcs, jardins, ponts, túnels i autovies que va projectar.

Però a banda de ser un visionari, Moses era un racista confés i per això els ponts de Jones Beach són tan baixos: la poca alçada permetia el trànsit dels vehicles privats de les classes benestants blanques i en blocava el dels autobusos, el mitjà de transport de negres i portorriquenys. Els 256 parcs i jardins que va construir en la dècada dels 1930, eren deliberadament lluny dels barris populars; les piscines properes a aquests barris eren més fredes que la resta (creia que als negres eren més aversos l’aigua freda que els blancs); i va inundar Harlem de cotxes posant-hi la sortida del Triborough Bridge per evitar un barri blanc benestant.

Podem veure l’urbanisme com el resultat d’un algorisme de planificació, i al seu torn, el seu resultat —la ciutat— com un algorisme que condiciona la vida de les persones, decideix per elles i aprèn del què hi fan.

Cent anys després, les ciutats del món es troben una situació similar; s’han de transformar per adaptar-se a l’era digital, aquesta vegada amb dues premisses que fa un segle eren inaudites: la inclusió social i el respecte al planeta. I això passa ineludiblement per desfer la lògica dels algorismes obsolets amb què urbanistes d’antany les van projectar. Amb el temps, l’algorisme de Nova York ha sofert canvis, se n’han fet noves versions, se n’ha obert el codi i se li han tapat forats de seguretat, però malgrat les actualitzacions, els autobusos encara no poden arribar a Jones Beach pel camí més curt.

Les decisions que prenguem i les que prenguin els algorismes que ordenen l’espai digital determinaran com seran les ciutats del futur. Si els ponts digitals que bastim són massa baixos, massa estrets, amb peatges massa elevats o amb poca capacitat, d’aquí a cent anys ho lamentaran els nostres descendents; si els construïm massa alts, massa amples, amb sis carrils per banda i de franc per a tothom, també.

Com a Nova York, alguns dels seus efectes seran fàcils d’acometre i amb una actualització de l’algorisme n’hi haurà prou i seran tan evidents com posar les piscines a temperatura normal, d’altres seran com els ponts de Jones Beach que segueixen la regla d’or dels algorismes: si funciona, no ho toquis.