Els primers deu dies de confinament per culpa de la COVID-19 han suposat també un màster en transformació digital. Mai tan cert com ara allò de que l’esfera digital i l’esfera física són dues cares de la mateixa realitat; una petita cadena d’ARN ens ha obligat a veure la realitat en una tirallonga de cadenes de zeros i uns.
En només una setmana, persones i organitzacions ens hem reinventat transformant-nos digitalment a causa del confinament. Les alegries han estat múltiples, les decepcions també i totes tenen el seu origen en la diferència que hi ha entre el temps físic i el temps digital.
La suma de xarxes socials, connexió WiFi i molt temps lliure és letal. La por mou més a l’acció que la il·lusió i això els furoners socials ho saben. No em refereixo a pirates informàtics dels que entren als ordinadors, sinó als pirates socials que entren als cervells. Coneixen bé totes les debilitats humanes i són capaços de fabricar missatges, mems, cadenes de tuits i àudios de Whatsapp que resulten creïbles i que apel·len als nostres instints més primaris. Tots hi estem exposats però és en els col·lectius digitalment més vulnerables on són més efectius.
El temps físic i el digital van a diferents velocitats. El repte és sincronitzar-los.
Pel que fa al temps de feina hem aprés que no és el mateix fer telefeina que teletreballar com no és el mateix anar a la feina que treballar. Els videoconferenciants a qui he preguntat sobre el tema han coincidit en el que aparentment pot semblar una contradicció: es treballa molt més però el temps passa més ràpid. Treballar en remot equival a despullar la feina del seu component social; tot el temps que l’hi dediquem serà per treballar. D’altra banda el component social només el podem desplegar quan fem una videconferència a la que hem de focalitzar tota l’atenció que no podem dedicar a la feina, d’aquí que el temps passi més ràpid.
El temps de lleure digital és encara més angoixant. En començar el confinament vam pensar que amb el temps que no dedicaríem als desplaçaments diaris i actes socials ens acabaríem el catàleg de Netflix, faríem tots els cursos de Coursera, Kahn Academy, Udemy, Foxize i Kadenze i seguiríem tots els canals de Youtube de ciència. I no. A més, quan fèiem aquest plans encara no sabíem que biblioteques, catàlegs, museus i PornHub obririen els seus arxius de franc, i que músics, actors i rapsodes amateurs penjarien tot tipus de vídeos als seus canals (us recomano el de l’Steve Martin tocant el banjo). Una oferta infinita fa que el temps d’elecció sigui també infinit, conegut també com l’efecte no-sé-quina-pel·lícula-triar-a-Netflix-i-ja-és-hora-d’anar-a-dormir.
Comencem la segona setmana de màster en transformació digital, sincronitzem bé els temps.
