Pagar un cafè, llibres, la zona blava o un pàrquing. Tot sense diners. Al bar de la facultat ja no fan mala cara quan pagues els 0,90 del cafè amb el rellotge i per primer cop he vist un cartell en un pàrquing que deia “Només acceptem targetes”. Fa mesos que surto de casa sense ni mirar si porto diners. Adéu bitllets, hola pantalles.
La dada és del Banc d’Espanya: només un 33% dels ciutadans paguem en efectiu quan el 2008 ho fèiem el 80%. Coincideix amb el meu estudi de camp consistent en una conversa amb l’Esther, del bar del Campus de la Comunicació de la UPF: “ja quasi ningú paga amb diners, alguns amb monedes, però amb bitllets, ningú”. Potser la mostra d’estudiants de comunicació i ciències de la informació d’entre 18 i 25 anys sigui una mica esbiaixada però és indicativa.
Hi ha tres tendències que ens han portat a aquest escenari: l’escassedat de caixers, que fan que anar a retirar diners sigui una odissea —des del 2008 s’han tancat a Catalunya 6 de cada 10 sucursals; la millora dels serveis en línia i la irrupció de serveis com Bizum o neobancs com Revolut, Monzo o N26; i finalment l’impuls, no sempre en la direcció adequada, que la pandèmia ha fet a la digitalització.
Si obrim el focus i mirem com estan relacionades ens adonarem que a banda de correlació hi ha també una relació causal, però no entre elles sinó amb una causa externa que té a veure amb connectivitat —WiFi, Bluetooth, 3, 4 i 5G— i amb pantalles —ordinadors, mòbils, rellotges— curiosament els àmbits del MWC i del recent celebrat ISE.
Ens hem preocupat més en la necessitat d’estar a la última que no de fer que els últims se sentin necessaris.
Al diner i als seus serveis associats els està passant allò que ja li va passar a la música, al cinema, a les relacions i la compra de bombetes: que s’han digitalitzat. Per un banc és molt més eficient construir, distribuir i actualitzar una aplicació mòbil que no pas construir, mantenir i actualitzar sucursals. Pels de la generació X endavant és normal que allò que ja fem amb la resta d’àmbits de la nostra vida ho puguem fer també amb els diners. Però què passa de la generació X enrere?
Aquí és on no hem fet els deures. Ningú. Les institucions no s’han preocupat de l’accessibilitat, o de les barreres, de la transformació digital del diner (de fet ni tenien identificat el problema fins que els bancs no van començar a tancar sucursals). Els bancs s’han preocupat de donar més i millors serveis en-línia mentre tancaven sucursals menystenint així els qui porten tota la vida pagant-los comissions. I el tercer en discòrdia —i gran responsable— és el sector TIC preocupat més en crear-nos la necessitat d’estar a la última que no pas de fer que els últims se sentin necessaris.
Hem sentit massa vegades allò de “és que jo d’aquestes coses no en sé prou; m’ha agafat massa gran” en una actitud de submissió davant d’una màquina que creiem infal·lible. Doncs no, no és que vostè no en sàpiga prou, qui no en sap prou és qui ha dissenyat el dispositiu, l’aplicació o el servei, que només ha pensat en els que són com ell. Segurament “no en sabia prou; l’ha agafat massa jove”.
