San Francisco, Haight-Ashbury, l’antic barri hippy dels 1960. 7 del matí d’un dilluns d’agost. A la parada del bus hi ha una fila de treballadors que destaquen per la seva joventut. L’uniforme és el mòbil, el termos de cafè i la motxilla. Esperen el bus privat de luxe que els portarà a Google i a YouTube a Silicon Valley. Apple, Yahoo i Facebook entre altres, ofereixen també el mateix servei d’autobusos llançadora als seus treballadors. Fins a 10.000 es desplacen diàriament utilitzant aquests busos que independentment de l’empresa la gent coneix com a ‘Google Buses’.

Les empreses de Silicon Valley són conegudes pels seus alts salaris i pels beneficis que donen als seus treballadors. Els treballadors de Google per exemple, a banda de poder disposar del 20% del seu temps (un dia a la setmana) per a poder dedicar a projectes personals que puguin ajudar l’empresa, disposen de llar d’infants al campus, gimnàs, bugaderia, dentista, llits per la migdiada, menjar pagat (cuina mexicana, oriental, mediterrània, vegetariana, etc.) i òbviament transport privat de franc. Tot això a banda de les assegurances de vida, les baixes per maternitat i paternitat, els crèdits-massatge per feines ben fetes i la possibilitat d’emportar-te el gos a la feina.

Pel que fa al sou un enginyer recent sortit de la universitat pot guanyar de mitjana de 106.000 dòlars a l’any a Google o 116.000 a Facebook (el doble de la mitjana dels EUA), que poden arribar a 160.000 al cap de deu anys (font PayScale). La vida mitjana d’un d’aquests treballadors a la mateixa empresa és de dos anys. Vist amb els nostres ulls això són salaris desorbitats (cobrar 88.000€ a la primera feina!) però els salaris, beneficis i participacions que ofereixen aquestes grans empreses van d’acord amb el cost de la vida a la regió i a l’inrevés. I és aquí on plora la criatura.

Tot i que el transport col·lectiu redueix el trànsit privat i això hauria de ser benvingut en una ciutat amb altíssima consciència ecològica com és San Francisco, les protestes ciutadanes contra els busos de Google són constants. Van començar contra els problemes de mobilitat urbana i ús de l’espai públic que provocaven: emissions en zones d’alta densitat urbana, bloqueig dels carrils bici i ocupació de les parades de transport públic entre d’altres. Però amb el temps es va veure que el problema no era (només) de mobilitat si no que el problema real era d’habitatge.

L’Anti-Eviction Mapping Project (@antievictionmap) és un projecte d’anàlisi i visualització de dades que mitjançant tècniques estadístiques, documentals i narratives estudia les connexions que hi ha entre capital, mercat immobiliari, economia digital i polítiques d’habitatge. Estudiant les dades dels desallotjaments de llogaters entre els anys 2011 i 2013 es van adonar que el 69% es produïen a una radi de 4 illes de les parades de ‘Google Bus’ i que el nombre d’aquesta desallotjaments s’havia incrementat un 100% en el mateix període.

I això explicaria el títol de l’article que no és original meu (ni de la CUP) si no que és el títol del darrer llibre de l’expert en economia digital i escriptor Douglas Rushkoff on afirma que l’economia digital trenca coses. Als mitjans els costa sobreviure a la digitalització, Airbnb converteix barris en hotels molt rendibles, Uber es presenta com a plataforma col·laborativa quan és una centraleta basada en una app i el comerç local no pot competir amb Amazon (acaba de comprar la cadena de menjar orgànic Whole Foods). Per Rushkoff la crisi no és de mobilitat ni d’habitatge si no que és sistèmica, el bus n’és només el símbol. Ho explica molt bé al seu llibre de la mateixa manera que ho fan els d’Anti-Eviction Mapping a Facebook, a Twitter, a YouTube, a Instagram, a SoundCloud i a Google Maps.