Enèsim vídeo de l’empresa de robòtica Boston Dynamics on ens mostra el seu futur. En aquesta el vídeo està protagonitzat per un robot quadrúpede de la mida d’un gos mitjà, que en veure que una porta tancada li barra el pas, recula, crida un segon robot que té un braç amb una pinça enlloc de cap, i s’espera a que li obri la porta per finalment acabar passant tots dos. El detall de que el segon quadrúpede deixi passar el primer i que aguanti la porta amb molta cura mentre passa ell és el que més impressiona; destil·la una sensació de consciència i d’intel·ligència col·lectiva molt inquietant. Com acostuma a passar amb els vídeos que publica periòdicament Boston Dynamics s’ha fet viral, com també s’han fet virals les habituals reaccions d’“estem morts”.

Al vídeo —i d’aquí la seva viralitat— hi ha la subjacent les pors atàviques de si un dia les màquines es rebel·laran contra nosaltres o ens prendran la feina, pors que a banda de donar arguments als luddites del segle XVIII (i als neo-luddites actuals) ha donat grans arguments literaris, cinematogràfics i musicals: ‘Els androides somnien en xais elèctrics?’ de Philip K. Dick, ‘Terminator’ de James Cameron i ‘The Humans Are Dead’ de The Flight of the Conchords expliquen històries que estimulen la nostra imaginació i on els bons sempre són els humans i els dolents els robots. Però imaginar-se el futur així és comprar molts números per a que no passi. Les il·lustracions futuristes de principis del segle XX imaginaven un 2.000 ple de gratacels, amb autopistes aèries per on circulaven dirigibles, les dels anys 50 imaginaven Cadillacs voladors i les dels 80 un 2.000 ple de monopatins de Retorn al Futur. Cada generació imagina el futur amb la tecnologia del seu present que serà inexorablement obsoleta en el futur que prova d’imaginar.

La història del futur no va de humans contra robots, sinó que va d’humans i robots, i de com convivim plegats. De com ens repartim la feina, de qui fa què i de què vol dir ser robot i què vol dir ser humà. Ens imaginem un futur on els robots seran com els bípeds dels vídeos de Boston Dynamics (o Terminators o Clons d’Star Wars) i els humans seran com nosaltres i probablement ens equivoquem en ambdós casos. Entrar en un magatzem d’Amazon ens pot ajudar a imaginar-nos aquest futur.

Un magatzem d’Amazon és aparentment un magatzem robotitzat, com tants n’hi ha, on humans i robots col·laboren a la feina, com tants fan. Una mirada més atenta ens descobrirà que les tasques estan molt especialitzades: uns humans recorren els passadissos d’acord amb les indicacions de la seva pantalla, agafant els productes de les prestatgeries i posant-les al carretó; uns altres agafen productes del carretó i els posen a les prestatgeries, també d’acord amb la pantalla; i els robots mouen prestatgeries amunt i avall depenent de les ordres que reben. A priori sembla clar qui són els humans i qui els robots.

Qui coordina aquest perfecte ballet mecànic és un algorisme que decideix la manera més eficient d’emmagatzemar els productes (que sorprenentment és aleatòria), de recollir-los i de moure els robots, amb l’objectiu de que vostè estigui content, ço és, de minimitzar les distàncies dels recollidors i en conseqüència el temps de preparació de la seva comanda. Una mirada encara més atenta ens portarà a una paradoxa. Als humans se’ns suposa intel·ligència; capacitat d’aprendre, de prendre decisions basades en experiències anteriors i d’actuar en conseqüència. Però en la situació anterior, tot i que els treballadors humans prenen decisions, qui pren les decisions rellevants pel negoci d’Amazon, qui aprèn a cada comanda i qui actua en conseqüència donant ordres als treballadors —humans i no— és un algorisme, una intel·ligència artificial. De sobte la pregunta de qui és l’humà i qui és el robot ja no sembla tan òbvia.

Personatges rellevants —que saben una mica de què parlen— com Stephen Hawking, Elon Musk o Bill Gates han fet recentment advertiments públics sobre els riscos de la robotització i la intel·ligència artificial. Bill Gates va més enllà i diu que qualsevol robot que ens prengui la feina hauria de pagar impostos per desaccelerar així temporalment la robotització i amb aquests impostos ajudar les persones desplaçades per la tecnologia a adaptar-se a la nova realitat laboral. Però això planteja més preguntes que no pas en respon: quin percentatge de desacceleració és l’idoni? Quant hem de taxar per arribar-hi? Quin és el moment de relaxar les mesures impositives? I més important, què és un robot? En el cas d’Amazon hem vist que la definició de robot és bastant difusa i pot dependre més de la tasca realitzada que de si el treballador està basat en carboni o en silici, però és que encara es pot complicar més.

A la pel·lícula l’Apartament del Billy Wilder, Jack Lemmon encarnava un comptable gris que es passava tot el dia a la seva taula fent números i omplint formularis que una secretària recollia i posava en un carretó (de manera molt similar als recollidors d’Amazon). Com ell, n’hi havia desenes distribuïts en files i columnes en una oficina que no s’acabava mai. Avui la feina que feia el Jack Lemmon a l’Apartament, la fa una casella d’un full de càlcul. Una oficina sencera de comptables de l’any 1960 és avui un full de càlcul. Curiosament va ser Bill Gates amb el seu Excel qui va fer que els fulls de càlcul arribessin a les masses deixant així sense feina a incomptables comptables. Podríem dir el mateix del Word i el PowerPoint en referència a les secretàries de direcció de Mad Men. Si l’any 1990, quan Microsoft va llençar l’Office, li haguessin preguntat a Bill Gates si s’havia de taxar per desaccelerar-ne la seva implantació segurament hauria respost que no, que l’Office no era un robot, i segurament també s’equivocava.