Comptar no és fàcil. Ho sembla però no n’és. La major part de la nostra existència com a espècie l’hem passada sense comptar; només fa 50.000 anys que en sabem. I no és fàcil perquè comptar exigeix un nivell alt d’abstracció per a fer correspondre allò comptat amb un registre, que pot ser mental, verbal, digital (de dits), un rosari o un bastó amb osques. Com a espècie vam començar a comptar per necessitat: per comptar els membres del grup, els caps bestiar del ramat, els sacs de blat de la collita o les ofrenes als déus. Les marques en un bastó van portar al desenvolupament de la notació matemàtica, aquesta a l’alfabet i no ens hem vam adonar que ja havíem imprès el Tirant Lo Blanc.

Com a individus vam començar a comptar amb els dits. Els deu dits de la mà són la base del sistema decimal que fem servir però no totes les cultures compten de la mateixa manera ni en la mateixa base. Algunes cultures compten fins a 12 només amb els dits d’una mà, utilitzant les falanges de cada dit enlloc del dit sencer. El polze fa d’apuntador i recorre les tres falanges de cada dit començant per la superior del dit petit. Els dits de la segona mà compten el nombre de dotzenes de la primera arribant així a comptar fins a 144 amb les mans.

Entre els que comptem amb els dits en base deu també hi ha diferències. A Japó els cinc dits de la mà estesos no representen el número cinc sinó el zero i es comença a comptar plegant els dits a partir del dit polze. Així el nostre quatre seria el seu u. Però fins i tot els que comptem fins a deu obrint els dits ho fem diferent. Nordamericans i britànics comencen a comptar amb el dit índex mentre que Alemanya, Itàlia, França i Espanya comencen a comptar amb el polze. Aquesta diferència la va aprofitar Quentin Tarantino a ‘Inglorious Basterds’ per a l’escena en què un espia britànic vestit d’oficial alemany es delata demanant tres cerveses al cambrer mostrant-li els dits índex, del mig i anular; algú de cultura alemanya hauria fet el tres amb el polze, l’índex i el del mig.

La branca del saber que s’ocupa de les relacions entre matemàtiques i cultura és l’etnomatemàtica. L’etnomatemàtica estudia com fan servir les matemàtiques els diferents grups socials, com codifiquen la informació per descriure, gestionar i interpretar la realitat, i en última instància com les utilitzen per a portar a terme els seus objectius, siguin les ofrenes als déus o el recompte dels membres del seu grup. Penseu-hi aquests dies quan us parlin d’enquestes, estadístiques, intencions de vot, trackings, retuïts, likes i trending topics.