L’any 2013, Edward Snowden, responsable de la filtració d’intel·ligència més gran de la història, va sacsejar el món revelant que el govern dels Estats Units tenia la capacitat de llegir cada correu electrònic, escoltar cada trucada i entrar fins als racons més secrets de la vida privada de tots els ciutadans del món.

De l’editor

A Vigilància permanent, Snowden desgrana per primer cop per què ho va fer, com va ajudar a construir un sistema de vigilància massiu i la crisi de consciència que el va portar a destapar-ho tot i a posar contra les cordes el sistema. Com a resultat d’allò, es va iniciar una cerca i captura internacional que a dia d’avui continua oberta.

Un protagonista fascinant, enginyós i amb una ment prodigiosa que al llarg de la seva vida ha estat soldat, analista d’intel·ligència, agent de la CIA i, ja a l’exili, activista per al dret a la privacitat. Un llibre que ens alerta sobre la deriva autoritària dels estats, que denuncia la col·laboració entre l’espionatge i les grans multinacionals de l’era digital i que destapa com ens vigilen i de quina manera es comercia amb la nostra informació personal.

Del lector

“Em dic Edward Joseph Snowden. Abans treballava per al govern, però ara treballo per als ciutadans”. Així comença “Vigilància permanent”, el llibre de memòries de l’alertador Edward Snowden que Columna ha editat en català. I ja no pots parar fins la pàgina 443.

Confesso que és el llibre que he llegit més ràpid i un dels que he llegit amb més avidesa. En poc més d’un dia i mig ja me l’havia acabat.

Era el primer cop que llegia les unes memòries d’un xicot de 29 anys, però un cop llegit el llibre s’entén perfectament: l’Snowden amb 10 anys de carrera professional ha viscut més vides que tots nosaltres junts.

Des del seu primer hackeig als sis anys (va endarrerir tots els rellotges de casa per anar a dormir més tard) fins als 29 quan va alliberr vora 10.000 documents secrets extrets d’un túnel secret de la NSA a Hawaii la seva vida és la barreja d’un protagonista de Tom Clancy i la d’un hacker dels 80 com Steve Wozniak.

El 2001, Snowden, com la resta del món, va quedar en estat de xoc pels atacs a les Torres Bessones i el Pentàgon i va decidir ajudar al seu país en la lluita contra el terror. Una ordre presidencial de George W. Bush, la Patriot Act, va fer que de sobte els serveis d’intel·ligència dels EUA necessitéssin literalment un exèrcit de hackers patriotes disposats a donar-ho tot pel seu país, i el jove Edward, fill de militar i descendent directe dels pelegrins del Mayflower, n’era un. Explica que el va sorprendre quan el van seleccionar tot i no tenir experiència ni cap títol oficial, requeriments indispensables fins llavors, per entrar a treballar en una agència de seguretat. De fet, en varis moments del llibre conta com de poc eficient era la ciberseguretat de l’NSA comparada amb les seves tècniques de cibervigilància.

Va ser en estudiar el sistema de cibervigilància al que el govern xinès sotmetia la seva població que, en paraules seves, es va veure “reflectit al mirall”. Explica que poc a poc es va anar adonant de que el que feia Xina, els EUA també ho feien però a escala global. La justificació de que “nosaltres som els bons”, que li havia funcionat des del 2001, ja no li servia.

Black Mirror encara no existia i Snowden ja s’hi veia reflectit, en un mirall que ell havia ajudat a construir.

Recordo que aquells anys jo treballava a San Francisco, i amb mi el Sean, un arquitecte de la informació de Boston que feia d’assessor al Pentàgon. Sovint m’explicava de les reunions que hi feia i de com els militars demanaven als enginyers un sistema capaç de capturar tota la informació que circulava per internet, emmagatzemar-la i extreure’n finalment intel·ligència. M’imaginava la sala d’operacions del film de Kubrick “Dr. Strangelove” i rèiem amb els deliris dels militars mentre ens dèiem que allò era impossible; que no entenien el que era Internet. Com en tantes altres ocasions, la tecnologia i la naturalesa humana em traurien la raó.

Quan el 5 de juny del 2013 vaig llegir al Guardian les primeres informacions de les filtracions d’Snowden em van venir al cap totes les converses amb el Sean i la sala de “Dr. Strangelove”. Es veu que sí que era possible. Els detalls dels 10.000 documents que l’informador havia filtrat a varis diaris de tot el món, demostraven l’existència, entre altres, dels programes PRISM, que permetia l’accés a comptes de Yahoo i de Google sota ordre judicial, i del totpoderós XKeyscore, un sistema global de vigilància i recollida massiva de dades utilitzat per l’NSA. Snowden en diu: “Des de la meva taula podia monitorar qui volia, des del teu comptable fins a un jutge fins al President, només em calia el seu correu personal”. El seu testimoni de quan espiava un professor d’universitat sospitós per haver demanat feina a Iran, amb el seu fill a la falda mirant la càmera de l’ordinador, és escruixidor.

No sé quant hi ha de cert i quant de Tom Clancy en el llibre però el cert és que està molt ben escrit. La part del final segur que és certa perquè sabem que ara viu a Moscou i la seva revelació inicial pública va ser filmada per [la Laura Poitras i es pot veure al magnífic documental Citizenfour]. Menció especial pels darrers capítols, quan explica com va aconseguir treure la informació del túnel secret de la NSA on treballava a Hawaii. Ho fa amb tot luxe de detalls, tècniques, programes i aplicacions que sempre us poden anar bé si van mal dades.

Es comença hackejant rellotges als sis anys i s’acaba hackejant la democràcia als 29 seguint la màxima de la tecnologia: si es pot fer es farà, i segurament algú ja ho ha fet, segurament algú que està jugant amb el món en “God mode” com nosaltres jugàvem al Doom.