La paternitat fa temps que va deixar de ser un acte fortuït. Abans s’aprenia a ser pare i mare amb el dia a día: amb l’experiència es tirava endavant i un se’n sortia com bonament podia. Avui no. Avui ser pares és una decisió presa a consciència, planificada al detall, que requereix formació continuada i que cal exercir amb responsabilitat, pressió constant i por del fracàs. La paternitat s’ha professionalitzat. 

Gregorio Luri vol combatre aquesta idea i apostar per recuperar el sentit comú i posar en valor la saviesa pràctica de les famílies. Es tracta d’aprendre dels encerts i dels fracassos, i sobretot es tracta de tenir la seguretat que, passi el que passi, no hi ha res més important que l’amor recíproc.

Gregorio Luri evita aconsellar i alliçonar. Amb un punt d’humor i d’ironia, pretén convidar a la reflexió sobre l’art d’educar, des dels petits hàbits fins als principis morals.

Gregorio Luri va néixer a Azagra, Navarra, l’any 1955, però viu al Masnou des del 1979. Està casat i té dos fills i dos néts. Va estudiar magisteri, es va llicenciar en Ciències de l’Educació i es va doctorar en Filosofia. És un bon coneixedor del món educatiu, en el qual ha treballat en tots els nivells, des de l’escola fins a la universitat. Ha publicat una quinzena de llibres de filosofia i pedagogia, entre els quals destaquen L’escola contra el món(2010) i aquest Val més educar (2014).

Extractes del llibre

Sobre la família

El pare d’en Batman (…) ho tenia molt clar quan preguntava al seu fill: “Per què caiem Bruce?”. Ell mateix li oferia la resposta: “Per aprendre a aixecar-nos”.

Una vegada, un admirat psiquiatre de Barcelona, José Ramón Ubieto, em va explicar que quan es troba amb pares molt angoixats els sol preguntar, prer tranquilitzar-los una mica, si es consideren millors o pitjor pares que els Simpson. És difícil (…) que no es considerin millors. (…) els fa veure, llavors, que els Simpson tampoc no ho fan tan malament amb els seus fills. Per tant, si ells són millors, n’haurien d’estar satisfets.

Aquests darrers anys s’ha produït una transformació monumental a les famílies de la nostra societat: fa temps que la mare va sortir de casa, però el pare encara no hi ha entrat.

El somni dels nostres pares era que nosaltres visquéssim millor que ells. El nostre, que els nostres fills no visquin pitjor.

La pràctica és essencial per una raó molt simple: el nostre cervell és finit. Podem mastegar xiclet i travessar la carretera al mateix temps, però no podem travessar el carrer, resoldre un problema de matemàtiques, parlar pel mòbil i explicar al nostre fill perquè el cel és blau. La nostra memòria de treball no dóna per a tant.

Ens hem de prendre al peu de la lletra la necessitat d’evitar al cervell del nostre fill el contacte amb elements tòxics, però hem de tenir ben clar que l’element tòxic que té més a l’abast no és el tabac ni l’alcohol, ni cap altra droga, sinó la falta d’hores de son.

“La majoria dels pares, quan els fills arriben a l’adolescència, els deixen fer el que volen. Els permeten voltar i anar al seu aire perquè ells es troben massa ocupats en assumptes aliens”.
—Plató

Sobre l’escola i els mestres

Espanya és el país de l’OCDE on més temps inverteixen els professors a posar ordre a classe. El 16% dels nostres alumnes pateix aquesta plaga d’antidisciplina de baixa intensitat que els roba el 20% del temps de classe.

Als països de l’OCDE, un 4,1% dels alumnes obtenen uns resultats acadèmics excel·lents. En aquest assumpte, ocupem el lloc 39 d’aquests països. Únicament Grècia està pitjor que nosaltres. A Xangai, el percentatge d’excel·lència és del 14,6%; a Singapur, del 12,3%; a Nova Zelanda, Finlàndia, Hong Kong, el Japó, Austràlia, Corea del Sud, Holanda, el Canadà, Bèlgica i els Estats Units, es troba entre el 5% i el 10%. Hem aconseguit tenir un sistema escolar que genera molt més fracàs que excel·lència, i no pas perquè sigui gaire exigent, sinó més aviat per tot el contrari.

Penso en una coach catalana que afirmava no fa gaire que la tadició del tió de Nadal fomenta la violència domèstica. (…) El que hauríem de fer és “ressituar la tradició” i provar de convèncer el tió amb bones paraules perquè sigui generós amb nosaltres. “Podem animar-lo perquè ens regali coses acaronant-lo, cantant-li cançons i donant-li copets suaus”.

El món es divideix en dues classes de persones: els que volen ser feliços i els que saben el que volen. (…) diria que només un d’aquests grups llegeix llibres d’autoajuda.

“Qui ets, tu, per dir-me què he de fer?”, va preguntar desafiant un alumne al sociòleg nord-americà Daniel Bell, que era el seu professor universitari. “Sóc algú —li va respondre— que sap el que tu no saps. Tu no ho saps, el que no saps. Si ho sabessis, no em necessitaries. Però la teva pregunta posa de manifest que em necessites”.

Estem descobrint una gran obvietat: com més gran és el cabal d’informació indiscriminada que ens envolta, més importants són els filtres selectius.

Sobre les noves tecnologies

Vaig conèixer una mare entossudida a canviar cada dia la contrasenya de la Wi-Fi de casa. Els seus fills no tenien accés a la nova fins que no haguessin fet els llits, passat l’aspiradora per les habitacions i tret a passejar el gos. El que crida més l’atenció és que va ser constant i ho va fer cada dia.

(…) res determina més l’ús de les noves tecnologies que l’ús que els nens en veuen fer als seus pares.

Steve Jobs va declarar en una entrevista: “Ningú està més convençut que jo de la importància dels ordinadors a les escoles. Però els ordinadors no són el més important de les escoles. El més important són els mestres”.

J. Nielsen va escriure un informe titulat “Com llegeixen els usuaris a la web”. La primera frase era: “No llegeixen”.

“A tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda”.
—Mateu (25,29)

En qüestions de rendiment, menys és més. El multitasking és, de fet, el més oposat a la productivitat.

Sobre llegir

Els nens —deia James Baldwin— main no han sigut bons per escoltar els seus pares, però no han fallat mai a l’hora d’imitar-los.

“En té prou de veure un nen per suspendre’l?”, li va preguntar un cop un pare [a Juan de Mairena]. “En tinc prou de veure el seu pare!”, va contestar Mairena.

Sabem que hi ha una relació directa entre l’hàbit lector i el rendiment escolar que fins i tot és molt més clara que la que hi ha entre el rendiment escolar i el nivell econòmic.

D’uns quants anys ençà i coincidint amb l’accés generalitzat a Internet, s’està posant de manifest una caiguda constant de la competència lectora dels alumnes europeus, especialment entre els nois. Aquesta caiguda coincideix amb la peculiaritat que els nostres adolescents són la primera generació de la història que consumeix més textos escrits pels seus contemporanis que pels adults.

Només en un 19,6% de les llars espanyoles hi ha més de dos-cents llibres. A Suècia, el percentatge és del 43,4%.

Sobre parlar

Hi ha dues lliçons d’economia fonamental que tot nen hauria d’aprendre a casa com més aviat millor amb l’exemple permanent de la conducta dels seus pares. Estan resumides en el conte de la lletera i en la faula de la cigala i la formiga.

No s’han de salvar les balenes perquè siguin bones. No, perquè les balenes no són bones; ni ho són els llops, ni els lleons ni els óssos. S’han de salvar perquè volem preservar la riquesa biològica del nostre planeta.

Sobre la creativitat

Una diferència notable entre els guanyadors i els perdedors és que els primers, quan perden, no s’enfonsen.

Al cap d’uns dies, mentre [el creatiu Gary Gilmore] era al seu despatx treballant, va recordar de sobte que les últimes paraules de [l’assassí en sèrie Gary] Gilmore abans de la seva execució havien sigut: “Let’s do it”. Va estar una estona donant-hi voltes fins que, fialment, a altes hores de la nit va ensopegar amb el famós “Just do it”.

Thomas Edison deia sempre: “No he fracassat; simplement he descobert 10.000 maneres de fer-ho malament”.

Un arbre és una incitació a la fantasia del nen, i pujar i baixar dels arbres és un exercici psicomotriu extraordinari. És cert que té els seus perills, però això és precisament el que ho fa emocionant.

Citats al llibre

La història de Hans, el cavall que sabia resoldre problemes matemàtics complexos que va sorprendre la comunitat científica a principis del segle XX. Avís: no hi havia truc.

Merton, Robert K. The Self-fulfilling profecy.
The Antioch ReviewVol. 8, No. 2 (Summer, 1948), pp. 193-210 (18 pages)

Technology and productivity — The hollow promise of the iEconomy
The Economist, Feb 28th 2013

Nisbett, Richard E., Intelligence and How to Get It: Why Schools and Cultures Count (2910)

Schopenhauer, Arthur. El dilema de l’Eriçó
Schopenhauer, Arthur, Pererga und Paralipomena, volum II, capítol XXXI, secció 396.

Skenazy, Lenore. “Why I Let My 9-Year-Old Ride the Subway Alone”. 
nysun.com. Retrieved September 21, 2015.

My mother declared my bedroom a disaster area
Letter sent by sent by a 13-year-old South Carolina boy called Andy Smith to Ronald Reagan and Reagan’s reply.

Luri, Gregorio. En defensa de la meritocràcia
Diari Ara, 08/06/12

Megan Brousseau ’08 Receives Teach for America Award

“She built her classroom culture around the theme ‘Choose Your Future.’ The sign in her classroom says, ‘Your Choices + Your Actions = Your Future. Choose Your Future.’ That motto appears on every paper she gives to students and also describes the amazing level of ownership her students have for their own progress. They track their progress on every objective, and attend wildly popular ‘corrections parties,’ where, tutored by their peers, they correct answers on assessments and explain why the answer was wrong.

Sherry Turkle talks about why we expect more from technology and less from each other.