A les darreres eleccions a la presidència dels EUA no ha guanyat el candidat més votat a les urnes sinó el més votat a les xarxes socials, com si d’un episodi de Black Mirror es tractés ([Black Mirror va fer un tuit desmentint-ho: “No és un episodi. No és marqueting. Això és la realitat”]).
El dia de les eleccions Trump havia generat[ el doble de cerques a Google] que la seva contrincant en el darrer any, tenia 13,5 milions de seguidors a Twitter envers els 10,5 de Hillary, 13 milions de m’agrada a la seva pàgina oficial de Facebook envers els 8,6 de la candidata demòcrata qui també superava en visualitzacions a YouTube. En general els missatges de Trump i els seus seguidors han generat més reaccions —retuits, favorits, respostes, comentaris, comparticions— que els de la candidata demòcrata.
Amb aquestes dades alguns algorismes d’intel·ligència artificial com [el MogIA van predir la victòria de Trump] quan totes les enquestes el donaven com a perdedor. És com si els els electors ja haguessin votat durant l’any a les xarxes socials i el dia de les eleccions només fos la foto en una mena de show de Truman electoral.
Per entendre què ha passat hem de retrocedir fins als anys 1960 quan la tele era encara un nouvingut als menjadors de les llars americanes d’on havia desplaçat la ràdio. Tot estava per fer i els polítics buscaven com adreçar-se d’una manera més directa a l’audiència del nou mitjà. En els [debats presidencials de 1960] Kennedy va entendre el llenguatge televisiu i va mirar a càmera a l’hora de respondre cada pregunta mentre Nixon mirava a banda i banda als periodistes. La tele no va donar la victòria a Kennedy però la hi va treure a Nixon.
Que en unes eleccions guanyi el candidat més seguit a la xarxa i no el més votat ens hauria de fer pensar. Google i Facebook ja ho estan fent.
La tele de Trump han estat les xarxes socials. Els missatges directes, simples i controvertits de la seva campanya ressonen molt bé a la xarxa on s’amplifiquen i es comparteixen fins a l’infinit. Amb un [62% dels americans informant-se a les xarxes socials (49% al 2012) segons Pew Reseach], el debat és ara sobre si les xarxes socials, Facebook en particular, han fet president Trump. Zuckerberg ha titllat la idea de boja, però el que és cert és que els algorismes de Facebook primen les informacions que més es comparteixen, les que més reaccions generen —tan a favor com en contra— sense entrar en la seva veracitat. L’únic objectiu de retenir la nostra atenció el màxim de temps possible. Facebook i Google ja han anunciat mesures contra els llocs web que distribueixen notícies falses.
El perquè de tot plegat és que un dels candidats ha sabut adreçar-se al seu electorat mirant-lo a la cara en aquest nou mitjà i l’altre no. Han estat habituals les matinades de Trump embogit responent tuits al més pur estil troll fins al punt que es va especular si el seu equip de comunicació l’hi havia de retirar l’accés. Mai no sabrem fins a quin punt les xarxes socials van donar la victòria a Trump però el que sí que sabem del cert és que les xarxes han canviat el debat polític per sempre de la mateixa manera que ho va fer la tele al 1960.
