El futur ja és aquí, el que passa és que està mal repartit, i si ets dona encara més. La primera part de la frase és del celebrat autor de ciència ficció William Gibson (Neuromàntic, 1984), la segona de l’IDESCAT.
L’aforisme fa referència al fet que tot allò que serà normal en un futur i a l’abast de tothom, avui ja n’hi ha uns quants que ho gaudeixen. Els “carruatges sense cavall” del 1900 eren considerats una joguina per a rics —eren caríssims perquè eren fets a mà—, vindrien a ser els Tesla d’avui. A banda de l’àmbit tecnològic també hi ha individus i societats que ja són al futur en matèries de clima, educació, salut, habitatge, salaris, drets individuals o drets col·lectius.
La frase, però, també es pot interpretar en el sentit de que al futur també hi haurà desigualtats similars a les actuals; un futur és un present que encara no s’ha esdevingut. Els canvis tecnològics provoquen inevitablement canvis en el mercat de treball que acaben conformant models econòmics i en última instància societats. També sabem que quan automatitzem processos, digitalitzem béns i pugem serveis al núvol, entren en acció les lleis de “l’economia de les estrelles”; la tendència és a la concentració de poder, i per cada categoria hi ha un guanyador i molts perdedors (algú coneix el segon Amazon o el segon Google?). No és una llei física però sí empírica.
La bretxa digital que afecta més gent és la de gènere. De fet ens afecta a tots.
Els efectes de la llei també es manifesten a nivell micro. Durant el confinament escolar hem vist famílies sense prou recursos digitals per a seguir classes en remot mentre d’altres en tenien amb escreix per que les classes en remot sembléssin del futur. Moltes zones rurals no disposen encara de fibra òptica o de cobertura 4G i estan en desavantatge a l’hora de competir en digital amb zones urbanes. La càrrega de feina no remunerada extra que assumeixen la majoria de dones i els efectes de la bretxa salarial les posa —posa el 50% de la població— a la banda dels perdedors.
Segons dades de l’IDESCAT, les dones guanyen de mitjana un 23% menys que els homes. A més, mentre que les rendes del treball dels hòmens s’incrementen a partir dels 55 anys, que és quan aconsegueixen el seu màxim salarial (32.078€), les de les dones es veuen frenades entre els 35 i 44 anys que és quan n’assoleixen el seu (23.129€). La bretxa salarial més elevada per ocupacions (29,4%) es troba en les feines altament feminitzades que son a més les que ofereixen salaris més baixos.
El repte no és de futur, és de present. Si no tanquem avui les bretxes social, territorial i molt especialment la de gènere, que és la que afecta més gent, l’automatització, la digitalització i el seu impacte socioeconòmic només faran que eixamplar-les més; el futur del futur serà aquí i el que passarà és que encara estarà més mal repartit.
