Si contracto una persona per fer feines d’assistent de la llar i li pago un sou estic contribuint positivament al creixement de l’economia i per tant al benestar de la societat. Si per contra m’hi caso i aquesta persona continua fent exactament les mateixes feines, l’economia decreix, baixa l’ocupació i consegüentment el benestar. La paradoxa la va expressar l’economista Arthur Pigou l’any 1920 a The Economics of Welfare.
El problema —relacions assimètriques a banda— no rau en la relació entre qui presta el servei i qui el rep, sinó en la manera que tenim de mesurar el benestar basant-nos en indicadors que només tenen en compte el treball que porta associat una remuneració: la feina. La paradoxa de Pigou és l’expressió acadèmica de la sabiduria popular que diu que “no és el mateix treballar que fer feina”.
Els canvis tecnològics, econòmics i socials dels darrers anys han fet encara més evident aquesta paradoxa. L’aparició de l’economia sota demanda, que massa sovint amaga el treball precari darrera una app mòbil i un nom*cool, *ho ha portat a l’extrem. Anar a fer la compra, trobar cangur, portar el menjar a casa, passejar el gos, cuidar gent gran… hi ha una aplicació que ho fa! que diria Steve Jobs. Aquestes (i moltes altres) són feines que si passen per l’aplicació es consideren feina, però que si ens les fem nosaltres mateixos, no. La paradoxa arriba al punt de que algú que porti els seus fills a l’escola no està fent feina, però si aquest mateix progenitor és contractat per portar els d’algú altre, sí.
La tecnologia ens obliga a repensar els conceptes de treballar i de fer feina.
Tots som Pigou. Tots acabem treballant per a poder tenir feina: les hores que invertim per anar a treballar; les que passa el viatjant llegint blogs per veure si li convé un híbrid o no; les que passa el fotògraf entre comparatives de Canon i Nikon; o les que passem tots al mòbil, configurant-lo, actualitzant-lo, sincronitzant-lo i instal·lant-hi aplicacions que ens faran més productius a la feina. En tots els casos és treball que si el fem no el cobrem però que si volem que ens el facin l’haurem de pagar.
Per desfer la paradoxa se m’acut fer una app que converteixi el treball no remunerat en feina pagada. L’aplicació posaria en contacte dues persones que facin un mateix servei i que no el cobrin, portar la canalla a l’escola posem per cas. El primer portaria la canalla del segon i el segon la del primer. Un cop fet el servei, l’aplicació generaria sengles micropagaments dins l’App Store corresponent. Nogensmenys, no és segur que la canalla d’un i altre rebin millor servei que quan el servei el fan els respectius pares sense remuneració. L’app potser no faria créixer el benestar però sí l’economia. La paradoxa de la paradoxa.
