Dissabte Sant els professors Esteve Almirall, Antoni Garrell, Xavier Marcet y Xavier Ferràs signaven un article publicat per aquest mateix diari que porta per títol “El món no ens espera”. La tesi de l’article és que la pandèmia ha accelerat tendències existents en els àmbits de la ciència, la tecnologia, la innovació i l’economia, a les que diferents actors —societats, estats, regions, administracions— reaccionen de diferent manera. Ens trobem davant d’un mapamundi de la R+D amb Xina i els EUA competint pel podi, amb Alemanya, el Regne Unit i Escandinàvia fent els deures. Catalunya, amb la competitivitat per sota la mitjana europea, és “un petit territori perifèric d’una península a l’extrem occidental d’un món amb epicentre al Pacífic”.
La imatge és més real que metafòrica; en un mapamundi amb la Xina i els EUA al centre, després de la Península Ibèrica ja no hi ha res. Els professors plantegen com a darrera oportunitat la gestió eficient dels fons europeus Next Generation, que sumats al talent que encara té Catalunya i la projecció de la marca Barcelona, ens permetrien agafar el darrer tren cap al futur.
Si no l’heu llegit encara, feu-ho ara mateix perquè entra a l’examen.
La tecnologia, la innovació i l’economia són també fenòmens culturals i institucionals
No és el primer d’aquest tipus d’articles que els llegeixo, ni a ells ni a d’altres acadèmics / economistes / enginyers / tecnòlegs / futuristes. A La Vanguardia, al diari Ara, al New York Times o al Guardian. De fet, s’ha convertit en un subgènere periodístic que molts practiquem de tant en tant (je m’accuse). L’esquema podria ser aquest: unes quantes dades de com estem (malament), unes quantes de com estan els altres (millor), les plagues d’Egipte que ens cauran si no hi fem res (set) i una conclusió en forma de recomanacions per a evitar-les. La mala notícia és que no és el darrer d’aquest subgènere que llegirem perquè: 1) tenen raó i 2) hem deixat escapar massa trens i 3) els pocs que literalment hem agafat o bé no van on tocaria (Corredor Mediterrani) o paren a Tardienta (927 habitants).
L’article va ser (és) molt recomanat i comentat a Twitter. Va ser precisament la màgia de Twitter qui va ajuntar un tuit del professor Almirall enllaçant l’article, amb un de l’escriptor Francesc Serés on batejava el subgènere com a “autoajuda econòmica i empresarial”. Serés reconeixia les raons del subgènere però en criticava el fet de comparar Catalunya, que pertany a un estat que encara no ha resolt reptes del segle XIX, amb estats que encaren amb fermesa els del segle XXI: Alemanya i la seva indústria 4.0, Finlàndia i el seu model educatiu, els EUA i el seu Silicon Valley o la Xina la seva inversió en IA. La tesi del seu fil és que tecnologia, innovació i economia són també fenòmens culturals i institucionals. “Que ens flipem amb Boston i després tenim l’AVE a Tardienta”, rebla Serés.
