Tots els bits són creats iguals. Aquesta és la versió resumida de la definició de neutralitat de la xarxa. La versió completa diu que aquesta neutralitat és el principi pel qual els proveïdors d’accés a internet estan obligats a tractar les dades que circulen per internet de la mateixa manera, que no les poden discriminar o taxar de manera diferent depenent de l’usuari, contingut, plataforma, dispositiu o mètode de comunicació.
A la pràctica això vol dir que el proveïdor que ens porta la fibra òptica a casa no pot decidir si envia unes dades abans que les altres o si les fa passar més o menys ràpid. En un món on es respecti la neutralitat de la xarxa totes les dades són tractades iguals: el Whatsapp amb el darrer rumor té la mateixa prioritat que el darrer episodi de Stranger Things de Netflix, la partida de Call of Duty o un document amb les especificacions d’un fàrmac contra el VIH, per estrany que sembli. En canvi, en un món on no es respecti aquesta neutralitat, el proveïdor d’accés pot decidir quines dades prioritza. Per exemple, un proveïdor podria alentir tot el trànsit provinent de plataformes de vídeo digital com Netflix, Hulu o YouTube per tal d’afavorir la seva pròpia plataforma de vídeo, i podria obligar-les —a elles o als seus clients— a pagar un extra per garantir un bon servei.
Des que Internet és Internet sempre ha funcionat així i la neutralitat és a la base de l’accés lliure i obert a la xarxa, i en última instància es qui garanteix el nostre dret de comunicar-nos lliurement en línia i d’aquí la seva importància; la neutralitat de la xarxa permet i protegeix la llibertat d’expressió. De la mateixa manera que la vostra companyia telefònica no té cap dret d’escoltar la vostra conversa i decidir si us permet la trucada en funció del tema de la conversa i del receptor, el vostre proveïdor d’internet no hauria de decidir què veieu o publiqueu a la xarxa ni com. És per aquests motius que també es coneix com la 1a esmena d’internet en referència a l’esmena de la constitució americana que garanteix i protegeix la llibertat d’expressió.
Sembla clar oi? Doncs per Donald Trump i la seva administració, no tant. Dijous passat la Comissió Federal de Telecomunicacions (FCC) nord-americana va votar en contra les estrictes regulacions sobre la neutralitat de la xarxa imposades per la mateixa comissió el 2015 sota l’administració Obama. A partir d’ara els proveïdors d’internet podran bloquejar, alentir o prioritzar el tràfic d’internet segons els seu criteri. La única condició és que han de fer públiques les restriccions que apliquen. Bàsicament amb aquesta decisió la FCC atorga als proveïdors el poder absolut.
De res ha servit l’oposició en forma de carta pública que més de vint pioners d’internet han fet arribar a senadors i representants públics. Personalitats com Vinton Cerf —considerat el pare d’internet—, Tim Berners-Lee —el creador de la web— o el co-fundador d’Apple Steve Wozniak, denunciaven que el document de la FCC per a la derogació de la neutralitat de la xarxa contenia errors de base i que les premisses en què es basava denotaven una incomprensió manifesta de com funciona internet. A l’altra banda Ajit Pai, advocat, president de la FCC i ex-membre de la telecom Verizon. Segons Pai internet no estava trencada el 2015 (quan la FCC va implantar les mesures que en garantien la neutralitat), que ja funcionava bé autoregulant-se i que el principal problema de la gent no és que l’ISP els bloquegi l’accés als continguts si no que el problema és la gent que no hi té accés”.
Discrepo dels uns i dels altres. Mentre és clar i manifest que la proposta de derogació de la FCC conté errors de base (en això no contradiré als pares d’internet) crec que fa de McGuffin, que actua com a distracció. La comissió coneix perfectament el panorama mediàtic actual on les grans operadores són també creadors i proveïdors de continguts. El mateix dijous Disney va comprar la 21st Century Fox i això inclou els estudis de cinema de TV, les xarxes de cable entre moltes altres coses. La compra inclou Hulu, el competidor de vídeo en línia que l’ISP Comcast i Time Warner van crear per competir amb YouTube.
American Pie (El dia que va morir la música) de Don McLean va estar 4 setmanes el número 1 a les llistes. La derogació de la neutralitat de la xarxa se n’hi estarà unes quantes més.
Si tot això us sona a massa a TV és perquè sense neutralitat de la xarxa la xarxa es torna TV. Ho hem vist tímidament però la nova regulació obre la porta a la limitació de dades i a la paquetització de serveis. Vols només Facebook, Instagram, Twitter, Linkedin, Snapchat, Tinder, Flickr y Tumblr? Tarifa Social per 3€/mes; què vols fer servir a més Google Maps, Google Earth, Here, Tomtom, iCoyote y Waze? Tarifa Maps per 3€/mes; Youtube, HBO, Netflix Vimeo, Dailymotion, Youtube Kids, Vevo, Rakuten tv, Twitch i Fox News? 8€/mes, 17 si els vols en HD. I així tot.
Don McLean va publicar la cançó “American Pie” l’any 1971 a l’àlbum homònim. La cançó narra els fets del dia en què van morir Buddy Holly, Ritchie Valens, i The Big Bopper en un accident d’avioneta, el 3 de febrer de 1959, ‘The Day the Music Died’ (“El dia que va morir la música”, segons la lletra de la cançó). Dijous passat 14 de desembre de 2017 Vinton Cerf, Tim Berners-Lee i Steve Wozniak no van morir però sí bona part de la música que des dels 70 havien compost.
Per cert, els paquets d’internet i les tarifes les he tret del web de Vodafone.
