El naturalista britànic David Attenborough va rebre a Davos la distinció Crystal Award 2019 del WEF. Així començava el seu discurs: “Sóc, i de manera bastant literal, d’una altra era. Vaig néixer durant l’Holocè, el nom que els científics donen al període de 12.000 anys d’estabilitat climàtica que ha permès els humans d’establir-se, conrear la terra i crear civilitzacions”.

Quan Sir David Attenborough va començar la seva carrera el món era molt diferent. La seva primera sèrie, ara fa ja seixanta anys, la van veure uns quants milions d’espectadors a Anglaterra. Quan va realitzar Blue Planet l’any 1999, les principals cadenes de cable del món l’havien convertit en un fenomen global. La seva nova producció Our Planet, tindrà quan s’estreni el 5 d’abril a Netflix una audiència instantània de més de 150 milions d’espectadors, i la resta del planeta connectat —el 55,1% de la població mundial— el podrà veure de franc al web de WWF. “El planeta ha canviat molt en l’arc de la vida d’una persona, de la meva vida”, reblava.

Tant ha canviat que alguns científics comencen a parlar de l’Antropocè en referència al temps geològic que comença amb l’inici de l’impacte humà en la geologia i els ecosistemes planetaris. Alguns autors en situen el principi tan lluny com a l’inici en la revolució agrícola, d’altres tan a prop com el 1945 amb les primeres proves d’explosions nuclears, però la data més acceptada és la de la primera revolució industrial, el 1780 amb l’aplicació fabril del vapor al nord d’Anglaterra. És des de llavors que tots els indicadors de benestar es disparen de manera exponencial. La gràfica del progrés humà passa de ser plana —constant durant tot l’Holocè— a pujar verticalment, marca inequívoca de l’Antropocè. I la primera revolució industrial va portar a la primera globalització, la que va donar l’hegemonia tecnològica, políticia i comercial al Regne Unit.

Però les regulacions, normes i marcs mentals de la primera gran globalització no serveixen per l’actual. La Globalització 4.0, el gran tema de Davos aquest any, ha de donar resposta no només a canvis socials, polítics i econòmics sinó a reptes planetaris com les crisis migratòries, l’impacte d’una eventual intel·ligència artificial general i l’escalfament del planeta provocat pel canvi climàtic. Tampoc no serveixen les receptes integradores que van cosir un món devastat per la segona guerra mundial. La globalització de les dècades posteriors al 1945, la que va unir Europa occidental, va fer caure el Mur de Berlin, va donar als Tigres Asiàtics un mercat global, va propulsar les economies dels BRICS i va portar els EUA al lideratge global s’ha exhaurit.

El vapor de la primera revolució industrial i l’electricitat de la segona són tecnologies de propòsit general, tecnologies que tenen el potencial d’impactar en tots els sectors econòmics canviant societats i ordres globals. Ara passa el mateix amb tecnologies com l’internet de les coses, la IA i els vehicles autònoms; totes tecnologies amb impacte global. Parlar de globalització té, doncs, més sentit que mai. Si les anteriors globalitzacions es basaven en la lliure circulació de béns físics i en l’economia d’escala, la 4.0 es basa en la lliure circulació de coneixement i en l’efecte plataforma, l’efecte pel qual un servei esdevé millor com més gent l’utilitza (Google, Wikipedia, Netflix, la web o internet mateix).

L’Institut McKinsey Global (MGI) publicava el 2016 un estudi on apuntava que els fluxos digitals globals generen ja més valor que tot el comerç de béns a nivell planetari. El mateix estudi també compara la caiguda dels fluxos de capital transfronterer des del 2008 i la compara amb la pujada estratosfèrica dels fluxos digitals transfronterers, inexistents fa 15 anys i que avui tenen una influència en el creixement del PIB global superior al que mai ha tingut el comerç global de béns. La quantitat d’ample de banda transfronterera ha augmentat 45 vegades des del 2005 i es preveu que augmenti novament nou vegades durant els pròxims cinc anys degut al creixement de la informació, les cerques, el vídeo i les transaccions comercials. A més de transmetre informació i idees, els fluxos de dades fomenten el moviment de béns, serveis, capitals i persones.

El Xavier Ferràs, en aquesta mateixa pàgina, es preguntava la setmana passada sobre qui serien els líders d’aquesta Globalització 4.0. Amb les democràcies liberals amb el pas canviat, les autocràcies semblen millor preparades per donar respostes fàcils a reptes difícils. “Una esgarrifança revolucionària recorre les velles democràcies liberals”, deia. Em nego a acceptar que els líders d’aquesta globalització puguin ser Trump, Xi Jinping o un dels convidats d’honor de Davos d’aquest any, en Jair Bolsonaro. També em nego a deixar-ho en mans de Facebook, Apple, Amazon, Google, Microsoft, Baidu, Ali Baba o Tencent.

Digueu-me romàntic però jo encara crec que les revolucions les han de fer les persones. Un dels moments més impactants de Davos 2019 va ser el discurs de l’activista de 16 anys danesa Greta Thunberg que començava per “Se’ns crema casa” en referència a l’estat del planeta. L’altre va ser en una taula rodona sobre el cost de la desigualtat, on l’historiador holandès Rutger Bregman va manifestar que no entenia on era: “1.500 assistents han vingut en jets privats a Davos per sentir Sir Richard Attenborough com diu que ens carreguem el planeta (…) que els bilionaris no parlin tant de filantropia i parlin més de pagar els impostos que els pertoquen”.

A Davos hi vaig veure tres revolucionaris: un de l’Holocè, l’altre de l’Antropocè i una altra —esperem— del post-Antropocè.